Els grups de Castelló, una realitat perifèrica encara desconeguda

Josefa Barberà va nàixer l’any 1932 al mas de Collet, punt intermedi entre Atzeneta i Benafigos. En aquella terra de secà, els pares i els set germans van viure del conreu de l’ametlla, l’oliva, la pataca… i van transitar pels anys de la postguerra com van poder. De lletra, diu, no li’n van ensenyar en la infantesa. “No ens faltava menjar, no, però era una vida dura”, confessa Josefa als seus 89 anys. Tan dura que, com tants altres per aquelles contrades, la família Barberà va decidir abandonar aquell mode de vida rural. Més cap a la costa, contaven altres conveïns, les fàbriques, especialment les del taulell, sorgien com bolets i proporcionaven una feina més estable, una rutina fabril que no estava condicionada per les inclemències meteorològiques ni pels estira-i-arronsa entre guàrdies civils i maquis dels que els masovers sempre n’eixien malparats. Primer, els Barberà feren parada a Sant Joan de Moró i després es deplaçaren fins al Grau de Castelló, on Josefa conegué el seu home, que també descendia de Benafigos. “Però a mi allò no m’agradava massa. No teníem casa, vivíem llogats i hi havia massa mariners!”, explica.

Llegeix el reportatge sencer de la periodista Violeta Tena en Històries de Castelló.

Traduir »